Balneari de La Puda — Attraction in Esparreguera

La Puda o La Puda de Montserrat es un antiguo balneario que está ubicado en la parte derecha del río Llobregat, en Esparraguera y está incluida en el inventario del Patrimonio Arquitectónico de Catalunya.

El origen de las aguas termales del lugar datan del siglo XVIII, a raíz de un terremoto. Estás aguas comenzaron a ser usadas con fines medicinales en 1818.

En 1829 se empezaron a construir dos edificios de baños, bajo la dirección del doctor Antoni Coca i Rabassa y Salvador Garriga, un sastre de Esparreguera. Debido a la falta de dinero, Garriga se suicidó en 1831. Su hermano continuó las obras, asociado con Francesc Castells y Francesc Pedrosa.

El 1834 los edificios ya estaban en pleno funcionamiento. En 1839 se hacen cargo de las aguas M. F. Pedrosa y el Sr. F. Castillo de Pons. En 1840, la Sociedad de Accionistas Muntaner-Torra Clapes y Almirall compran la edificación, pero las riadas del Llobregat de 1842 y 1843 inundaron y arrasaron los edificios.

El 12 de marzo de 1845, el doctor Antoni Pujadas completó la compra de los dos edificios de la Puda, con la colaboración de José Oriol Negrevernis, con el objetivo de renovar las instalaciones, crear un nuevo balneario y un nuevo manicomio, y dar entrada a otros socios. En 1846 se proyecta la edificación a cargo del Arquitecto Josep Oriol i Bernadet. Las previsiones de negocio no se cumplieron, en parte debido a la dificultad de acceso al balneario, ya que las facciones carlistas hacían inseguros los caminos. Surgieron muchos conflictos entre los socios hasta que la sociedad fue finalmente liquidada en 1856, volviendo a pasar a los anteriores propietarios. De esta época es el edificio que se conserva en estado ruinoso que debía convertirse en uno de los balnearios más grandes de Europa, pero del que sólo se realizó el ala izquierda de todo el complejo.

El balneario se edificó en 1870 y se fue ampliando durante las dos décadas siguientes. En 1880 figuran como propietarios los señores Cruces y Garriga.

La Puda llegó a su momento de máximo esplendor a finales del siglo XIX y principios del XX, cuando se puso de moda entre la burguesía Barcelonesa. El balneario se cerró en 1958. En 1960, el Sr. Dalmases compra el terreno.

En 1971, el edificio sufrió muchos destrozos por una crecida del Llobregat. A principios de los años 1980, es comprado por un fabricante Olesano que tenía pensado reconvertirlo en un hotel. Finalmente el fabricante lo vende al Ayuntamiento.

La Puda de Montserrat es un edificio de estilo Neoclásico-Romántico de grandes dimensiones, constituido por varios cuerpos, y construido con ladrillo. El cuerpo principal tiene planta baja, dos pisos y un piso inferior. Unido a este, hay otro edificio, de forma semicircular, que se compone de planta baja, dos pisos y buhardilla. A continuación hay otro edificio de planta baja y dos pisos y, por último, otro edificio de sólo planta baja. En la fachada se pueden distinguir elementos clasicistas: la simetría y la austeridad del conjunto, las pilastras de estilo jónico, el paramento almohadillado y el ritmo de las aberturas exteriores.

En cuanto al interior, la planta baja estaba destinada al balneario y zona de recreo; las plantas superiores correspondían a las habitaciones de los bañistas.

La gran galería de baños, está formada por un corredor central con habitáculos a ambos lados. Cada habitación consta de una bañera de mármol y un asidero con solado hasta media altura. El conjunto constituye una nave de notable altura con una estructura de arcos que sostiene una bóveda cilíndrica corrida a lo largo del edificio. Esta altura le permite perforar la parte superior con unas lunetas que dan ventilación y luz natural, necesaria dado que los vapores de agua sulfurosa podían acumularse en el local.

Sobre la antigua galería de baños, un cuerpo con habitaciones articulado con un núcleo de escaleras y ascensores da paso a una parte circular, con más habitaciones, que termina en el cuerpo central donde se ubican los salones, restaurantes, comedor y bar.

Actualmente el edificio está abandonado y en un...

L'establiment estava situat a la mateixa riba del Llobregat, on des del segle XVIII, arran d'un terratrèmol, brollaven aigües sulfuroses. La primera referència històrica, però, data del 1718, quan el doctor Salvador féu la primera anàlisi química de les aigües.[2] Aquestes aigües, de naturalesa sulfurosa-sòdica, brollen a una temperatura de 32°C i es calcula el seu cabal actual en uns 4 l/s que s'aboquen directament al riu Llobregat.[3] Les aigües van començar a ser usades amb finalitats medicinals l'any 1818. L'any 1829 es varen començar a construir dos edificis de banys, a cadascuna de les dues ribes del Llobregat, aprofitant les dues surgències d'aigua termal a banda i banda del riu, sota la direcció facultativa del metge Antoni Coca i Rabassa i la intervenció de Salvador Garriga, un sastre d'Esparreguera. A causa de la falta de diners, Garriga se suïcidà l'any 1831, i el seu germà continuà les obres, associat amb Francesc Castells i Francesc Pedrosa. L'any 1834 els edificis ja estaven en ple funcionament. Les riuades del riu Llobregat de 1842 i 1843 inundaren i arrasaren els edificis.[4] L'alçada tant summament baixa a què brolla l'aigua mineral (al nivell del riu) va impedir que els edificis es poguessin construir a gaire més altura, cosa que va provocar la seva destrucció amb la riuada. Aquest fet també ha afectat els edificis actuals, ja que en diverses ocasions han sofert les envestides del riu.

ConstruccióModifica

El 1829 es concedeix a Salvador Garriga d'Esparreguera el permís d'obres de dos edificis de banys a cada vora del riu. El 1839 es fan càrrec de les aigües el Sr. F. Pedrosa i el Sr. F. Castell de Pons. El 1842-1843 unes riades destrueixen els dos edificis construïts; és aleshores quan una societat d'accionistes amb el doctor Pujades projecta l'edificació d'un nou edifici (projecte de Josep Oriol Bernadet 1846). La societat fa fallida el 1856 i torna a passar als anteriors propietaris. El 1880 figuren com a propietaris els senyors Croses i Garriga. El 1840 prop. Societat d'Acc. Muntaner-Torra Clapes i Almirall; des del 1960, Sr. Dalmases.[1] El 12 de març de 1845, el psiquiatre Antoni Pujadas i Mayans va completar la compra dels dos edificis i terrenys del balneari de la Puda, amb la col·laboració del comerciant Josep Oriol Negrevernis, amb l'objectiu de renovar les instal·lacions, crear un nou balneari i un nou manicomi, i donar entrada a altres socis. Les previsions de negoci no es van complir, en part degut a la dificultat d'accés al balneari, ja que les faccions carlines feien insegurs els camins. Van sorgir molts conflictes entre els socis fins que la societat va ser finalment liquidada.[5] D'aquesta època és l'edifici que es conserva en estat ruïnós projectat per l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet que havia d'esdevenir un dels balnearis més grans d'Europa, però del qual només es realitzà l'ala esquerra de tot el complex. De totes maneres en destaca la galeria de banys, als soterranis de l'edifici, amb un conjunt d'arcs i voltes pensats per a ventilar l'espai dels vapors de l'aigua termal. El 1858, al costat de l'establiment balneari, es va construir un pont de fusta sobre el riu Llobregat segons un projecte de l'arquitecte Elies Rogent, que enllaçava la Puda amb el camí d'Esparreguera.[6]

Esplendor i decadènciaModifica

El balneari es va edificar el 1870 i es va anar ampliant durant les dues dècades següents. El seu moment d'esplendor va ser a finals del segle XIX i principis del XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina, que s'instal·lava a l'hotel Gori d'Olesa, amb el qual l'unia un servei permanent de diligències. Es va tancar el 1958 i el 1971 patí moltes destrosses per una crescuda del Llobregat.[1]A principis dels anys 1980, l'edifici era d'un fabricant olesà que tenia pensat reconvertir-ho en un hotel. Després el va tornar a vendre a l'ajuntament.[1] Actualment és en...

Even comparing my visit today to pictures from a few months ago you can see that more deterioration and caving in has taken place such that the flooring is different. This is a very cool spot. I love graffiti and watching nature take over abandoned spaces. I can imagine this place was once very beautiful. Super easy to get to if you have a car. If you don’t, you can do what I did which is to walk from the train station in Olsea de Montserrat. It’s a bit of a hike and you do have to walk on the highway but I enjoyed my time. Definitely recommend if you’re interested in Urbex and...