Restaurant Ca l'Enric — Restaurant in la Vall de Bianya

Были в этом ресторане 4 года назад. После первого визита остались приятные воспоминания и мы решили повторить. Первое на что обратила внимание, на входе никто не встречает, и на террасе на столах стояла грязная посуда, которая так и осталась стоять все 2 часа которые мы были там. Дальше мы прошли в зал, где естественно в субботу было очень много людей. Нас встретил хозяин ресторана, показал винный зал и дальше нас проводили за стол. Одежда моментом стала пропитываться запахом дыма, может конечно я чего-то не понимаю и это так задуманно, но раньше такого не было и теперь кашемировый пиджак приходится проветривать на улице. Мы имеем достаточно большой опыт посещения мишленовских ресторанов и примерно понимаем как и что должно быть. В этот раз было чувство что мы в какой-то столовой. Это очень хорошо для ресторана что он такой востребованный и у него почти все столики заняты во всех залах, но пропадает приватность, в погоне за прибылью, теряется уникальность. Уже потрёпанный интерьер, причём бывает красивая историческая старость, а тут просто потёки на стенах, плесень, дыры в стенах туалета. Чувство что тебе не рады и люди выжимают максимум из знаменитого места. Вино 2010 года никто не предложил продекантировать, даже при открытии не дали попробовать его текстуру, вдруг оно кислое в конце концов. Нет Администраторов залов, официанты молодцы, они бегают и стараются сделать всё быстро, но опять же... это не уровень мишленовского ресторана, где обычно всё размеренно, куда люди приходят на "экскурсию", "приключение", отдохнуть в конце концов и получить удовольствие. Ну и что касается еды: .. обычная, от слова совсем. Расстроена... я так хотела получить снова те эмоции, которые были от этого ресторана 4 года назад, но ушла разочарована. Visitamos este restaurante hace 4 años. Tras la primera visita quedaron gratos recuerdos y decidimos repetir. Lo primero que noté fue que nadie nos recibió en la entrada, y había platos sucios en las mesas de la terraza, que permanecieron de pie las 2 horas que estuvimos allí. Luego fuimos al salón, donde naturalmente el sábado había mucha gente. Nos recibió el dueño del restaurante, nos mostró la sala de vinos y luego nos llevaron a la mesa. La ropa de inmediato comenzó a saturarse con el olor a humo, tal vez, por supuesto, no entiendo algo y está tan concebido, pero esto no sucedió antes y ahora la chaqueta de cachemira tiene que airearse en la calle. Tenemos bastante experiencia en visitar restaurantes Michelin y entendemos aproximadamente cómo y qué debería ser. Esta vez nos sentimos como si estuviéramos en una especie de comedor. Está muy bien para un restaurante que esté tan demandado y casi todas las mesas estén ocupadas en todos los salones, pero se pierde privacidad, en aras del beneficio, se pierde singularidad. El interior ya está en mal estado, y hay una hermosa vejez histórica, pero aquí solo hay rayas en las paredes, moho, agujeros en las paredes del inodoro. La sensación de que no eres bienvenido y la gente está exprimiendo al máximo el famoso lugar. Nadie se ofreció a decantar el vino del 2010, ni siquiera al abrirlo me dejaron saborear su textura, de repente es agrio al fin y al cabo. No hay administradores de sala, los camareros son geniales, corretean y tratan de hacer todo rápido, pero de nuevo... este no es el nivel de un restaurante Michelin, donde se suele medir todo, donde la gente viene de "excursión". , "aventura", para relajarse al final y obtener placer. Bueno, en cuanto a la comida: .. ordinaria, de la palabra en absoluto. Decepcionado. . . Tenía muchas ganas de recuperar esas emociones que tenía este restaurante hace 4 años, pero me fui...

Haig de reconèixer que particularment hi tinc un afecte especial. Tanmateix, és fruit de la primera vegada que hi vàrem anar, ara ja fa uns anys. Penso que a Ca l’Enric és un excel·lent lloc per entendre la gastronomia, almenys com l’entenc jo. La primera vegada que hi vàrem anar vaig entendre que es pot menjar bé a molt llocs, però n’hi ha d’altres que aporten un valor afegit. I des d’aleshores, és el que anem cercant quan anem a restaurants. Ca l’Enric és un d’aquests llocs, sens dubte. Allí no fan elaboracions de plats com poden fer a altres bandes, sinó que el que fan és plasmar una història amb llenguatge gastronòmic. Així doncs, de la primera vegada recordo especialment el sotabosc, la seva lectura i interpretació del sotabosc, on hi convivien bolets, herbes, cargols... simplement brillant. Però també els macarrons gratinats, apel·lant als macarrons de l’àvia. En aquest sentit, val a dir que Ca l’Enric ja van per la quarta generació.

Havent passat uns anys, ara hi hem tornat i continuen amb la seva essència. Continuen oferint —no voldria ofendre’ls— no plats, sinó històries mitjançant un llenguatge propi. Actualment ja no hi ha al sotabosc al menú degustació però n’hi ha altres. Més enllà d’aquest valor afegit, en tenen un altre que també és difícil de trobar. La seva cuina és sinònim de territori i proximitat. Jo crec que quan vas a un restaurant a gaudir d’una experiència gastronòmica esperes trobar el que no trobes a tot arreu. Així doncs, moltes de les elaboracions (menú actual), és a base de bolets, caça, au, verdures... M’atreviria a dir que acabes menjant una part de la Garrotxa. És a dir, és una espècie de ruta turístico-gastronòmica sense aixecar-se de la taula. I tot el producte tractat amb suma delicadesa.

Aquesta proximitat al territori, també es plasma amb l’amic Joan. Dic amic no perquè en siguem o ens coneguem, sinó perquè el tracte és familiar i molt proper. Tinc la convicció, que Ca l’Enric no fa clients, sinó amics. I això també és un valor afegit. M’alegro molt que amb els anys no hagi canviat i confiem tornar-hi l’any que ve amb un nou menú. Naturalment, també hi ha algun però que fins i tot sorprèn una mica, però tots aquests valors afegits fan que no sigui necessari ni esmentar-los. I, si m’ho permeten, el fet que tinguin una estrella Michelin fins i tot no acaba de ser rellevant. Trobareu restaurants de dues i tres que “només” tan sols...

Menú degustación muy completo, equilibrado y bastante extenso (el menú largo consta de 21 platos) en el que destaca el producto de proximidad y de temporada, y huye de efectismos y técnicas innecesarias. Entre sus entrantes, principales y postres hay platos memorables (entre los entrantes destacaría el huevo sabayon, el torrezno y el buñuelo de butifarra del perol, de los principales casi todos rayando el excelente, pero destacaría el carpaccio y el tartar de vaca, el ajoblanco con higos, la ensalada de tomate, la lengua de ternera, los callos de bacalao y, sobretodo, el cabrito y tsukune, una delicia de plato para mojar pan). Mención especial para los postres, increíbles los tres, con gran contraste de sabores dulce-salado que los hace extremadamente golosos y redondos. Hay platos (los menos) que te dejan indiferente o que podrían haber sido brillantes y se quedan en decepción (véase chawan mushi de cordero o el taco del huerto), pero la perfección no existe. Servicio muy atento y profesional, aunque en algunos momentos pasaba mucho tiempo muerto entre plato y plato, aunque este tipo de restaurantes es para ir con calma y disfrutar la experiencia. Punto a mejorar: el servicio de pan tiene un sobrecoste que el jefe de sala o el servicio deberían mencionar a los comensales antes de servirlo. Del mismo modo, los camareros deberían preguntar a los comensales si quieren una nueva botella de agua o no, ya que iban reponiendo sin solicitarlo. El local es muy acogedor, moderno pero cálido al mismo tiempo. Destacaría como punto a mejorar el excesivo ruido ambiente, que se agradece (tampoco agrada un restaurante en completo silencio) pero en su justa medida. Total: 175 euros con menú completo y dos botellas de vino para 7 personas. Creo que es un precio correcto dada la calidad y cantidad de los platos y el servicio ofrecido. Merecida...