Abbaye Saint-Pierre de Solesmes — Attraction in La Flèche

L'abadia benedictina de Sant-Pierre és un lloc molt bonic, ple de pau i amb una història mil·lenària, amb una comunitat viva de monjos benedictins. Un lloc de silenci i recolliment i un referent del cant gregorià.

Una mica d'història. El priorat de Sant-Pierre de Solesmes va ser fundat gràcies a la iniciativa de Geoffroy, senyor de Sablé lloc situat al sud-oest de Solesmes, aigües avall del Sarthe. Entre els anys 1006 i 1015 el fundador va lliurar a l'abadia de La Couture (Le Mans) els terrenys per construir el nou priorat que quedaria sotmès a aquell monestir, a més el va dotar econòmicament per permetre la seva subsistència. Malgrat la seva condició de priorat, ràpidament es va convertir en un centre important, en 1073 Guillem el Conqueridor va confirmar la seva carta de fundació i en 1095 va acollir el papa Urbà II. D'altra banda al segle XII va arribar una relíquia de la Santa Espina portada d'orient pel senyor de Sablé. Tot això va fer que Solesmes es convertís en una casa monàstica amb una àmplia comunitat i molta activitat, superior als priorats de l'època que tenien funcions més aviat administratives del territori i amb una comunitat reduïda al mínim.

El monestir va patir els efectes de la guerra dels Cent Anys que van danyar l'església i dependències monàstiques alhora que es va reduir el nombre de monjos de dotze a cinc. Al segle XV es va procedir a la seva restauració, d'aquella època és el monument a la passió que l'aixeca a l'església, en la base es troba l'Enterrament de Crist (1496). Entre el 1525 i 1553 es va aixecar en el creuer altre monument, la Belle Chapelle, amb la representació de l'enterrament de la Verge a la base. Des de mitjan segle XVI i durant un segle la casa va viure una època de decadència a la qual van contribuir el règim d'encomanda instaurat el 1564 i les guerres de Religió (1567), encara que cal dir que el monestir no va resultar directament danyat.

El 1664 el monestir de Solesmes va entrar a formar part de la congregació de Saint-Maur. Els mauristes van trobar el lloc pràcticament sense comunitat pel que caldria considerar la seva entrada com una nova fundació. La reforma maurista va ser profunda tant pel que fa als costums la comunitat, més estrictes, com per la tasca de reconstrucció de les dependències monàstiques que va caracteritzar aquella congregació, obres que es van desenvolupar fins ben entrat el segle XVIII. La vida monàstica a Solesmes va acabar, encara que temporalment, amb la Revolució quan els monjos van ser expulsats del priorat (1791).

Després de passar a mans particulars però evitant la seva destrucció, el monaquisme va tornar a Solesmes en 1833 quan una nova comunitat es va reunir al voltant de Prosper Guéranger. En 1837 amb el vistiplau del papa Gregori XVI la casa va prendre el títol d'abadia i al mateix temps es fundava la congregació de França (ara congregació de Solesmes) que seria en part continuadora de l'antiga congregació de Saint-Maur. A part d'interrupcions en la seva activitat, l'abadia ha conegut una forta expansió tant a la pròpia casa (amb especial dedicació a l'estudi del cant gregorià) com per la seva tasca al capdavant de la congregació de Solesmes que es va expandir també fora de França, com a Sant Diumenge de Silos, a través de...

The art of Gregorian chant was almost lost shortly after the age of enlightenment..The french revolution nailed the last few nails. It was not until the 19th century that the Abbé of Solesme, Dom Guerangé, did his research on gregorian chant and single handily brought back the medieval tradition of Gregorian chant the old school way. Since then, monasteries from all over Europe send their monks to be trained at Solesme. The "High" Mass of 10:30 am on Sunday is a real show down, procession with incense, candles and chant. ONe is welcome to make a silent retreat with the Monks ( about 100 brothers) no longer than a week. the first three days are tough, but after that, one runs to the chapel as if driven by the wind. After a week in this monastery, the outside world feels just very strange..one may feel like running back!..I did at least 20 silent retreats in Solesme...

Solesmes, phare dans la nuit

J’y suis entré comme on dépose ses armes, les mains vides et le cœur disponible. Là-bas, le silence n’est pas une absence mais une présence qui s’avance sans bruit ; il ne s’explique pas, il s’éprouve. Le temps s’y décante, la lumière cesse de bavarder, et l’âme retrouve un souffle ancien. Solesmes, phare dans la nuit : ce n’est pas la clarté qui éblouit, c’est celle qui guide.

J’ai vu des hommes s’effacer pour laisser paraître l’Essentiel, offrir leur vie à un projet plus grand qu’eux. Leur obéissance n’avait rien de servile : obéir par choix, c’est orienter sa liberté. Leur abandon n’était pas reddition : c’était une force qui délie l’ego pour rendre disponible au vrai. Alors une évidence s’est imposée, simple et tranchante : ce que nous tenons ne nous appartient pas ; tout nous est confié pour un dessein précis. De cette leçon de pierres et de psaumes, j’ai compris que l’on n’agrandit pas une vie par l’addition mais par l’épurement ; que diriger commence par servir ; qu’avant la décision vient l’écoute, et qu’avant l’ambition il y a la fidélité. Le management parle d’efficacité ; la liturgie enseigne le rythme. Le monde promet par le bruit ; le silence, lui, accomplit.

Je repars plus pauvre et plus libre: donc plus vivant. Je souhaite désormais habiter le réel autrement : préférer la présence à la performance, le service au statut, la cadence à la vitesse, la promesse tenue à l’idée brillante, l’âme au chiffre. La vraie force ressemble à une main ouverte ; ce que l’on accepte d’offrir, on commence enfin à bien le conduire.

Ma gratitude va aux moines de Solesmes pour leur hospitalité discrète, leur humilité, leur fraternité ; et tout particulièrement au Père Michael Bozell et au Père Michel Cagin, dont la guidance spirituelle m’a bouleversé. On ne revient pas d’un tel désert avec des slogans : on en revient avec une paix qui...