L'abadia benedictina de Sant-Pierre és un lloc molt bonic, ple de pau i amb una història mil·lenària, amb una comunitat viva de monjos benedictins. Un lloc de silenci i recolliment i un referent del cant gregorià.

Una mica d'història. El priorat de Sant-Pierre de Solesmes va ser fundat gràcies a la iniciativa de Geoffroy, senyor de Sablé lloc situat al sud-oest de Solesmes, aigües avall del Sarthe. Entre els anys 1006 i 1015 el fundador va lliurar a l'abadia de La Couture (Le Mans) els terrenys per construir el nou priorat que quedaria sotmès a aquell monestir, a més el va dotar econòmicament per permetre la seva subsistència. Malgrat la seva condició de priorat, ràpidament es va convertir en un centre important, en 1073 Guillem el Conqueridor va confirmar la seva carta de fundació i en 1095 va acollir el papa Urbà II. D'altra banda al segle XII va arribar una relíquia de la Santa Espina portada d'orient pel senyor de Sablé. Tot això va fer que Solesmes es convertís en una casa monàstica amb una àmplia comunitat i molta activitat, superior als priorats de l'època que tenien funcions més aviat administratives del territori i amb una comunitat reduïda al mínim.

El monestir va patir els efectes de la guerra dels Cent Anys que van danyar l'església i dependències monàstiques alhora que es va reduir el nombre de monjos de dotze a cinc. Al segle XV es va procedir a la seva restauració, d'aquella època és el monument a la passió que l'aixeca a l'església, en la base es troba l'Enterrament de Crist (1496). Entre el 1525 i 1553 es va aixecar en el creuer altre monument, la Belle Chapelle, amb la representació de l'enterrament de la Verge a la base. Des de mitjan segle XVI i durant un segle la casa va viure una època de decadència a la qual van contribuir el règim d'encomanda instaurat el 1564 i les guerres de Religió (1567), encara que cal dir que el monestir no va resultar directament danyat.

El 1664 el monestir de Solesmes va entrar a formar part de la congregació de Saint-Maur. Els mauristes van trobar el lloc pràcticament sense comunitat pel que caldria considerar la seva entrada com una nova fundació. La reforma maurista va ser profunda tant pel que fa als costums la comunitat, més estrictes, com per la tasca de reconstrucció de les dependències monàstiques que va caracteritzar aquella congregació, obres que es van desenvolupar fins ben entrat el segle XVIII. La vida monàstica a Solesmes va acabar, encara que temporalment, amb la Revolució quan els monjos van ser expulsats del priorat (1791).

Després de passar a mans particulars però evitant la seva destrucció, el monaquisme va tornar a Solesmes en 1833 quan una nova comunitat es va reunir al voltant de Prosper Guéranger. En 1837 amb el vistiplau del papa Gregori XVI la casa va prendre el títol d'abadia i al mateix temps es fundava la congregació de França (ara congregació de Solesmes) que seria en part continuadora de l'antiga congregació de Saint-Maur. A part d'interrupcions en la seva activitat, l'abadia ha conegut una forta expansió tant a la pròpia casa (amb especial dedicació a l'estudi del cant gregorià) com per la seva tasca al capdavant de la congregació de Solesmes que es va expandir també fora de França, com a Sant Diumenge de Silos, a través de Saint-Martin de Ligugé.