Nestled within the lush embrace of nature, this historical sanctuary is a testament to tranquility and spiritual devotion, where the monks, guardians of this sacred terrain, move with a grace that is both captivating and profound. Cloaked in traditional robes that whisper of age-old customs, they embody the essence of serenity, their very presence an invitation to explore deeper realms of consciousness and connection.
Amidst this serene backdrop, the practice of cruising through the hidden corners of this sacred land becomes an act of meditative discovery. The monks, in their quiet reverence for the natural world, often find themselves wandering through these secluded spots, inviting those who seek to share in these moments of ecstasy. Here, amidst the whispering trees and the gentle caress of the breeze, one encounters the divine in the most unexpected places.
The act of petting, a gentle communion with the creatures that inhabit these sacred grounds, becomes a ritual of connection, a tangible expression of the harmony between all forms of life. In these moments of shared existence, the monks guide us to a state of ecstasy, where the boundaries between the self and the divine blur, enveloped in the profound peace that permeates this place.
This sanctuary, with its beautiful monks and their intimate knowledge of hidden enclaves, invites visitors into a world where the sensual and the spiritual intertwine. Through the acts of cruising, experiencing ecstasy, and engaging in the gentle art of petting, one discovers the deep joy of a life lived in close communion with nature. It is a place of unparalleled beauty and profound peace, where the soul is free to explore the depths of its...
Read moreEl Real Monasterio de Santa María de las Santas Cruces (en catalán: Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus) es una abadía cisterciense erigida a partir del siglo XII, que se encuentra en el término municipal de Aiguamurcia, en el pueblo de Santes Creus, en la provincia de Tarragona (España).
En el siglo XIII, bajo el patrocinio del rey Pedro III de Aragón (r. 1276-1285) que expresó su deseo de ser enterrado en el monasterio, se construyó el panteón real, en el cual a su vez fue sepultado su hijo el rey Jaime II. Parte de la nobleza siguió esta costumbre medieval y escogió este lugar para su descanso eterno. Así, el cenobio alcanzó su momento de máximo esplendor y grandeza gracias a los numerosos donativos recibidos, hasta la decisión de Pedro IV en 1340 de instalar el panteón de la monarquía en el monasterio de Poblet.
En 1835 y como consecuencia de la desamortización de Mendizábal, la comunidad cisterciense abandonó el edificio. Fue declarado monumento nacional por real orden de 13 de julio de 1921. Es el único de los tres monasterios incluidos en la turística Ruta del Císter (Vallbona, Poblet y el propio Santes Creus) en el que no existe vida monástica.
La Orden del Císter se había establecido en la península ibérica, a partir del primer cuarto del siglo XII, con fundaciones en los monasterios de Osera, Fitero y de Moreruela, todos bajo patrocinio real por la gran necesidad que había en ese momento para conseguir una rápida repoblación del espacio reconquistado a los musulmanes. Convirtiéndose los monjes en activos peones de la colonización feudal. Bajo el mandato del conde de Barcelona Ramón Berenguer IV (1131-1162) y con el mismo fin, se crearon los monasterios de Poblet, Santes Creus y en terrenos cedidos por este mismo conde el monasterio femenino de Vallbona de las Monjas, todos ellos situados en la llamada Cataluña Nueva. Como era norma habitual en la orden cisterciense, sus monasterios fueron dedicados a Santa María.
La fundación del monasterio se remonta a 1150 gracias al poderoso linaje de la Casa de Moncada, cuando Guillén Ramón de Moncada, senescal de Barcelona, y sus hijos hacen donación en aquella fecha a los monjes cistercienses de la abadía de la Grand Selva, de Toulouse (Languedoc), de unos terrenos en el lugar denominado Valldaura, cerca del actual municipio barcelonés de Sardañola del Vallés. Junto con el terreno se les concedía un permiso para utilizar los molinos de Rocabruna, además de una ayuda de 100 morabatins de oro anuales y grano suficiente, mientras durase la edificación del nuevo monasterio. El que se escogiera para la ubicación del edificio del monasterio una parte baja y no la cima de la montaña, debió de ser por la existencia en ese lugar de algún tipo construcción, ya que poco tiempo después de la donación ya se encontraban en Santa María de Valldaura doce monjes, tres conversos y el abad Guillem procedentes del monasterio de la Grand Selva. La falta de suministros hídricos, así como la proximidad del gran monasterio San Cugat del Vallés y la cercanía de la ciudad de Barcelona que impedían su expansión, hicieron aconsejable enseguida pensar en el cambio de emplazamiento del cenobio.
Comunicados sus deseos al senescal Moncada, este consiguió ayuda del obispo de Barcelona, Guillem de Torroja, y del conde de Barcelona Ramón Berenguer IV. El conde accedió y concedió en 1155 unas tierras en Ancosa cerca de La Llacuna en la comarca de Noya. El lugar tampoco era adecuado por la falta de agua para dedicarse a la agricultura, hecho primordial dentro de la orden cisterciense. Por lo tanto nunca llegó a construirse un monasterio, aunque sí una granja donde se trasladó una parte de la comunidad. . ....
Read moreA Santes Creus, capital del municipi d’Aiguamúrcia, hi trobem una de les joies del gòtic català. El monestir de Santes Creus neix en esperit l’any 1150 a Valldaura del Vallés quan la família dels Montcada cedeix la primera ubicació del centre religiós. L’excessiva proximitat de Barcelona va fer que els monjos canviessin d’emplaçament. L’any 1160, Guillem Alamany de Cervelló cedeix als monjos cistercencs l’emplaçament de Santes Creus. Al Reial Monestir de Santes Creus ens trobem amb una arquitectura on podem comprovar l’evolució d’estils que van des del segle XII, com per exemple la façana de l’església, fins al segle XIV i XV amb la fortificació del cenobi. La ruta pel monestir va iniciar-se amb un audiovisual on se’ns va explicar quina era la vida diària dels monjos del convent. Cal que recordem que Santes Creus era un convent benedictí i, per tant, els monjos vivien segons la regla de Sant Benet. Per a fer un resum ràpid direm que es basa en tres preceptes: pax (pau) i ora et labora (resa i treballa). La vida diària dels monjos es dividia en treball físic, pregària, lectura de les sagrades escriptures i descans. Una part important del dia a la lectura divina i l’Ofici Diví. La resta de la jornada era pel treball manual, ja fos a l’escriptorium on els monjos transcrivien textos on s’emmagatzemava el saber de l’època, o en el treball al camp. L’extensió total dels terrenys que van pertànyer al monestir es calcula que va ser d’unes 300 hectàrees. Cal que no oblidem que el temps en el qual va ser establert, a la Catalunya Nova de la reconquesta, va convertir-se en un centre espiritual, d’estudis i de colonització. La ubicació del monestir no és casual, els monjos eren bastant llestos, ja que l’emplaçament està situat vora el riu Gaià, o sigui, amb aigua abundant i suficients terres per satisfer l’economia del monestir. Com sempre en aquella època, el monestir tenia el privilegi del delme als pagesos establerts als dominis de la comunitat benedictina. La comunitat religiosa va arribar a ser de 400 persones entre monjos, llecs i novicis. De monjos n’hi havia uns 50 a tot estirar. Els llecs vivien amb els benedictins sense fer els vots solemnes dels monjos i participaven de les feines domèstiques. Hi ha una sala del monestir on es reunien tots els monjos per parlar de les faltes que havien fet. S’aixecava un a un i enumeraven els pecats que havien fet. A més, si hi havia algun monjo que creia que la confessió no havia estat del tot sincera podia aixecar-se i podia recordar-ho al monjo que no s’havia sincerat totalment. Els enterraments es feien sense cap distinció independentment de si era monjo o abat en un camp darrere de l’església sense cap distinció. El camp el presidia una creu doble, símbol de Santes Creus. Des d’aquesta part del monestir podem veure la immensa rosassa, una de les joies del romànic català. Poc després ja hem entrat dins l’església de Santa Maria de Santes Creus. Només baixar per les escales ja hem vist la tomba del rei Jaume II el Just, fill de Pere III d’Aragó i II de Barcelona, i la seva esposa Blanca d’Anjou. Després de la magnífica obra de restauració, duta a terme ja fa nou anys, les tombes reials lluen magnífiques. Amb la desamortització de Mendizábal, el monestir restà abandonat a partir de 1835 i els sepulcres dels comtes de Barcelona resultaren profanats i destruïts excepte el del rei Pere II el Gran i aquí rau l’excepcionalitat del sepulcre del comte-rei, que no va ser profanat; l’anàlisi de l’ADN de les restes del comte de Barcelona ajudarà a identificar les restes òssies que hi ha en altres tombes reials com la del seu pare Jaume I el...
Read more